Són moltes les coses que cauen pel seu propi pes i el temps les col·loca al lloc que els hi correspon. Tots sabem que el territori valencià és el que més quantitat de bandes de música popular concentra per habitant i per metre quadrat, així que ja era hora que el seu camí i el del pop es creuaran. Qüestió de lògica. La Fúmiga són la prova més concloent. I també la més reeixida. Es van foguejar en la tradició de bandes nascudes als pobles de la costa des de Vinaròs a Guardamar, que la clapegen de nord a sud i la cobreixen també d’est a oest, adobats en tota eixa noble nissaga de xarangues, cercaviles, àmplies seccions de vent i de percussió. I aquest col·lectiu de dotze músics d’Alzira, format en 2012, ha acabat per convertir-se en un dels relleus naturals, juntament amb els Zoo, d’aquells grups valencianoparlants que ostentaven major capacitat de convocatòria fins fa uns anys: Orxata Sound System, La Gossa Sorda o Aspencat. I ho han fet millorant tot això que han heretat, i adaptant-lo als temps que vivim. Amb esperit festiu, consciència social i col·lectiva, obertura de mires i cançons que tenen això que sembla fàcil, però és molt difícil: capacitat de connectar amb el gran públic. Arrelar en la seua memòria i també fer-la ballar.

Només dos àlbums i un bon grapat de singles els han bastat per a ocupar el lloc de privilegi que tenen. També un bon reguitzell de col·laboradors fidels. I amb un productor de prestigi que és pràcticament com un altre membre de la banda, l’experimentat Mark Dasousa. EPs com Pròxima parada (Halley Records, 2020) i àlbums com Espremedors (Halley Records, 2019) i Fotosíntesi (Halley Records, 2021), amb notables col·laboracions com les de Zoo, Suu, Pupil·els, El Diluvi, Jazzwoman, VaDeBo, The Tyets, ESTHER, Samantha o Jonatan Penalba. Discos que alberguen cançons que acumulen a vegades milions i a vegades centenars de milers d’escoltes, com “Mediterrània”, “Havia de passar” o “Ja no fa mal”. I amb tots els seus factors combinant-se per omplir una coctelera en la qual es combinen el pop, l’ska, els ritmes balcànics, la tradició de les brass bands, el folk, els ritmes llatins i tropicals i ara fins i tot el pop electrònic amb algunes influències de la música disco. Una fórmula tant irresistible com eficaç.

Un premi Carles Santos per part del públic en 2019 i un Ovidi en 2020 per millor disc de mestissatge, juntament amb la confirmació de la gran acollida per part del públic, que els ha convertit en tot un fenomen, avalen fins ara la carrera d’un grup que fa bandera de l’empatia, l’autoestima (i l’estima també als altres) i la lluminositat, tal com llueix el títol del seu jubilós i contagiós últim treball.