Tradició i avantguarda. Ancestralitat i modernitat. Tacte orgànic i digital. Caire endèmic i forà. La carrera de Sandra Monfort (Pedreguer, 1992), membre de l’afamat trio Marala, s’ha forjat sobre aquest reguitzell de dualitats. El seu és un perfil versàtil, però també d’artista amb molt d’esme. Una dona que sap combinar la tècnica amb la intuïció.

Dins de l’abundant verger en què s’ha convertit l’encreuament entre tradició i modernitat a la nostra escena, les combinacions simplement eixerides no haurien de ser suficients. Rescatar el millor del nostre passat per projectar-lo al present i apuntar també al futur requereix coneixement, però també una gran dosi de personalitat i audàcia. Ambivalència, però també un missatge clar. I la capacitat de créixer a cada nou pas, per descomptat. Redissenyar i redimensionar l’argumentari propi.

Niño Reptil Ángel (Hidden Track, 2021) va ser un sensacional debut, però La Mona (Hidden Track, 2023) el supera amb escreix. Són deu cançons que confirmen tot el que apuntava fa un parell d’anys. Que converteixen qualsevol indici de promesa en una ferma realitat. És la punxant i rotunda versatilitat de Sandra com a lletrista, compositora i intèrpret el que marca la diferència i situa aquest treball entre els més enlluernadors tractats de música popular contemporània (en tots els sentits) del moment. És un pas de gegant en la trajectòria de Sandra Monfort. És el disc que hauria de reportar-li les grans audiències que mereix. El que hauria de fer que el seu nom sone entre els autènticament imprescindibles de la nostra música en l’actualitat. I així ho reconeixen els Premis Carles Santos de la Música Valenciana, que li atorgaren els guardons a millor disc de pop, millor cançó per “Moreneta” i millor disc 2023. També ha estat millor disc de folk per a Enderrock 2023 i ha aconseguit estar en la huitena posició dels millors discs d’arrel-flamenc estatals de 2023 per a Mondosonoro.

 Formada a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i especialitzada en guitarra clàssica, la de Pedreguer factura cançons que no són gens ortodoxes, reverents o encotillades. Més aviat al contrari. No queda cap dubte que la valenciana comparteix òrbita amb tots eixos músics que estan actualitzant el llegat sonor dels seus territoris des d’una perspectiva absolutament actual, vigent i colpidora: la seua és la mateixa lliga en la qual despunten Rodrigo Cuevas, María José Llergo, Maria Arnal o Valeria Castro. Una proposta agosarada, al si de la qual podem localitzar punts en comú amb la música de Caroline Polachek, Sevdaliza, Oklou, FKA Twigs, Björk, Oneohtrix Point Never o James Blake, figures internacionals que no només són referents, sinó que, a més, hi són molt més a prop del que sembla.